Reflexions entorn de la política catalana de foment de l'oferta cinematogràfica en llengua catalana

Resum

L’article explora la valoració jurídica i econòmica de vint anys de política de foment del cinema català (política cultural) i de l’oferta de cinema en llengua catalana (política lingüística). Es fa servir una metodologia combinada per determinar els efectes reals que les polítiques públiques de foment tenen sobre l’oferta a disposició del públic. L’impacte de les subvencions en la producció cinematogràfica catalana és pràcticament nul. No hi ha diferència substancial entre les pel·lícules produïdes l’any 1982 i el 2002, tot i les quantitats subvencionades. Hi ha un sostre industrial productiu que fa que l’augment dels imports de les subvencions no tingui un reflex real en el nombre de pel·lícules que es fan. La mitjana durant els anys és de 17,5 pel·lícules/any. Les dades, a més, suggereixen que el sector és dèbil, ja que acusa fàcilment les retallades en les dotacions dedicades al foment del cinema català.

D’altra banda, l’opció d’elecció que pot exercir el consumidor es materialitza per mitjà del doblatge de pel·lícules al català. En aquest sentit, el foment de la llengua catalana passa necessàriament pel reforçament de la subvenció pública al doblatge, tot i que els èxits d’aquesta política poden entrar en contradicció amb el foment del teixit industrial de la cinematografia catalana.

Desafortunadament, la política de foment del cinema català i la política de doblatge al català depenen del cicle polític, a través de les eleccions, encara que la seva influència varia segons les convocatòries electorals. Els anys d’eleccions s’augmenta notablement l’atenció pressupostària per aquestes partides sense que aquest fet tingui un reflex en els resultats industrials.

Vista la derogació del Decret 237/1998, l’única fórmula disponible per garantir la presència de la llengua catalana al cinema passa per incrementar les dotacions públiques, que es troben en l’actualitat encara molt per sota dels imports esmerçats en el foment de la indústria cinematogràfica catalana.

En aquest sentit, no hi ha cap impediment en el dret europeu per regular un sistema complet d’ajuts a l’oferta de doblatge en llengua catalana amb més ambició que el que actualment existeix. Correspon, d’acord amb el principi de subsidiarietat, a la Generalitat de Catalunya la definició del que s’ha d’entendre per producte cultural i del grau de territorialització de la despesa.