Passats 25 anys de vigència de la nostra Constitució, la qüestió lingüística continua despertant moltes sensibilitats. La sèrie d’episodis generats a causa de les llengües, no s’han solucionat ni de bon tros, continuen essent freqüents i tenen una transcendència i repercussió pública que no es dóna a altres qüestions que se solucionen cada dia, sense estridències, als tribunals.

Tanmateix, crec que cada vegada són menys aquells que troben un motiu de confrontació en la coexistència de diferents llengües en un mateix territori, i la majoria accepta aquest fet com un fenomen enriquidor derivat de la pluralitat d’idiosincràsies socials diverses. El marc constitucional del qual ens hem dotat per vertebrar territori i llengua no era ni és l’única opció possible, senzillament va ser la solució que vam escollir majoritàriament en un determinat moment històric i que les generacions futures acolliran o modificaran, tal com hem fet nosaltres amb el passat.

La regulació lingüística es construeix entorn d’una llengua oficial a tot  l’Estat, el castellà, i una altra o altres llengües cooficials d’àmbit espacial més reduït, determinades pels respectius estatuts d’autonomia. Per a la primera es predica el deure de coneixement, per a les segones no. Però, tal com veurem més endavant, ni aquell deure és absolut, ni aquesta potestat és tal. L’oficialitat va lligada a una decisió del legislador, independentment de la seva realitat i del seu pes com a fenomen social, i no es limita exclusivament a les relacions dels individus amb els poders públics, sinó que ha de cobrir l’accés a tot tipus de manifestacions vitals canalitzades a través de la llengua (informació, cinema, teatre, ràdio, televisió, etc.), la qual cosa ens porta a preguntar si les administracions podran intervenir, i fins on, per tal de garantir l’accés a les esmentades manifestacions en cas que l’oferta privada no les cobreixi.

Avui dia, els poders públics (tots els poders públics radicats en territori de règim de cooficialitat) no poden escudar-se en la manca de mitjans humans o materials i han de garantir de forma plena el pluralisme lingüístic, tot conjugant el dret de l’efectiu exercici lingüístic amb el dret de d’accés en condicions d’igualtat a la funció pública. Fomentar o exigir el coneixement de les llengües cooficials a autoritat i a funcionaris depèn del lloc concret de treball, però cal fer un pas més enllà i no fer-lo dependre del lloc de treball sinó de l’elecció de l‘administrat.

Al sector de l’ensenyament cal recalcar tres aspectes que corresponen a les comunitats autònomes i que no poden ser assumits per l’Administració central: l’ensenyament de la llengua pròpia, la llengua pròpia com a llengua vehicular i el règim d’exempcions d’ambdues.

L’Administració de justícia mereix un capítol a part. És sens dubte el poder que està demostrant una impermeabilitat més gran a la cooficialitat lingüística. Si se’m permet l’expressió, “una certa por escènica”, en ocasions, impedeix als justiciables exercitar lliurement els seus drets lingüístics; advocats, pèrits, funcionaris, jutges i magistrats, bé per comoditat, manca de formació adequada o per altres raons que s’exposaran, acaben per utilitzar la llengua que dominen més i en la qual han rebut la seva formació jurídica. Existeix un dret d’ús de la llengua pròpia i un dret prestacional per part de la maquinària judicial. No s’adiria amb el principi de cooficialitat, que si totes les parts estan d’acord a utilitzar la llengua pròpia com a llengua vehicular processal, calgués  utilitzar el castellà perquè els membres del jutjat no la comprenen o no la dominen suficientment. Tampoc no es pot abocar el procés al castellà, tot insistint en la indefensió que genera el desconeixement de la llengua autonòmica, ja que un extrem no té res a veure amb l’altre.