La impugnació judicial de la política lingüística del Quebec en matèria de llengua d'ensenyament

Resum

En els dos casos analitzats aquí, el Tribunal Suprem del Canadà havia de dictaminar sobre la validesa constitucional d’algunes seccions de la Carta de la llengua francesa del Quebec (coneguda també com la Llei 101) que regulen l’admissibilitat de l’ensenyament públic en anglès al Quebec. Aquestes seccions havien estat acusades de ser incompatibles amb la Carta canadenca de drets i llibertats continguda a la Constitució del Canadà (la Carta canadenca), com també amb la Carta de llibertats i drets humans del Quebec (la Carta del Quebec). La secció 23 de la Carta canadenca atorga als pares el dret que els seus fills rebin educació en escoles públiques en què la llengua d’instrucció sigui la llengua minoritària (l’anglès al Quebec i el francès a la resta del Canadà), sempre que formin part d’una d’aquestes dues categories principals: a) pares que ells mateixos van rebre l’educació primària en la llengua minoritària al Canadà (a aquest primer criteri se’l coneix amb el nom de la «clàusula Canadà»); b) pares que tenen un fill que ha seguit o està seguint la instrucció escolar primària o secundària en la llengua minoritària (criteri conegut amb el nom de clàusula de l’«homogeneïtat lingüística de les famílies»). Per tal d’atenir-se a la Constitució canadenca, s’ha esmenat la secció 73 de la Carta de la llengua francesa per tal de reproduir els dos criteris d’admissibilitat de la secció 23 de la Carta canadenca. No obstant això, l’estatut quebequès ha afegit una condició addicional no inclosa en la Carta canadenca: la instrucció que els pares o els fills hagin rebut en llengua anglesa ha de ser la «major part» de la totalitat de l’educació rebuda. Aquesta condició normalment s’ha aplicat d’una manera quantitativa estricta: es comparen matemàticament les durades de l’educació rebuda en francès i en anglès, de manera que l’educació en anglès constitueixi la part més important. És aquesta condició, atès que s’aplica al criteri de la instrucció rebuda pels nens, la que fou acusada de ser una restricció inconstitucional dels drets que confereix la secció 23 de la Carta canadenca. No obstant això, en el cas Solski/Casimir, de 2005, el Tribunal Suprem va considerar vàlida aquesta condició, tot i que només en la mesura en què en el futur s’apliqui no solament d’una manera quantitativa, sinó també «qualitativa» (en altres paraules, el Tribunal ha reescrit judicialment la legislació per tal de salvar-ne la validesa). L’aplicació «qualitativa» significa que la part d’educació rebuda en anglès ha de ser important o substancial, però no necessàriament la part més important. S’han de considerar altres factors, com ara les circumstàncies personals del nen i la seva experiència educativa, l’etapa en què es va fer l’elecció de la llengua d’instrucció, l’existència de dificultats d’aprenentatge, etc. És fàcil veure que aquesta avaluació qualitativa és molt més subjectiva i controvertida que un criteri estrictament quantitatiu i que, per tant, probablement crearà moltes dificultats a les autoritats administratives i judicials responsables de la seva aplicació.