Estat, nació i llengua a França

Resum

L’article tracta d’analitzar la correspondència que es crea a França entre l’Estat, la nació i la llengua, correspondència que és un dels seus elements definitoris (part I). A aquest efecte, comença per situar-ne els orígens (part II), i continua indagant la seva evolució en els segles xx i xxi (part III). Des de la Revolució Francesa i al llarg del segle xix el francès adquireix significat polític relacionant-se amb l’Estat-nació, amb el servei al mateix Estat, arriba a assolir la naturalesa de principi constitucional i aconsegueix un estatut d’oficialitat única. Posteriorment, ja ben entrat el segle xx, aquell principi passa a explicitar-seen la Constitució francesa de 1956 en proclamar, a l’article 2, que la llengua de la República és el francès. Aquesta llengua adquireix ja un significat clarament identificador de l’Estat-nació, del qual se seguirà quelcom més que un estatut d’oficialitat, perquè es fa objecte de defensa i protecció i s’habiliten mesures com les introduïdes per l’anomenada Llei Toubon (1994). La Llei d’ús de la llengua francesa, que prescriu l’ús d’aquesta llengua, sota sanció, en un seguit de situacions que superen les oficials i que tenen a veure amb el comerç, els serveis, el món laboral, el científic i els mitjans de comunicació, ha sabut conciliar, segons ho declara el Consell Constitucional a la Decisió 94-345, la regla continguda a l’article 2 amb la llibertat de comunicació, pensament i expressió que recull l’article 11 de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà, en deixar que s’usi, al costat del francès, la llengua de preferència. De l’article 2, i també dels principis d’indivisibilitat de la República, d’igualtat davant la llei i d’unicitat del poble francès, els quals vincula la Decisió 99-412 sobre la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, el Consell Constitucional n’extreu la prohibició que les llengües regionals puguin donar lloc a drets o obligacions específics, diferents dels de la resta de la població. No s’impedeix, tanmateix, que els poders públics puguin articular mesures a favor de les llengües regionals que no comportin drets ni deures d’ús per al ciutadà. Aquestes mesures són analitzades, en particular les adoptades en l’esfera de l’ensenyament, ja que diverses decisions de l’òrgan judicial en aquestamatèria concreta contribueixen a perfilar l’estatut de les llengües regionals. Hem conclòs observant que «l’actual Constitució francesa manté l’actitud històrica de vincular la unitat de llengua a l’existència de la República i de la unitat nacional, consagrant per al francès una posició hegemònica, que condueix a una elevada homogeneïtat cultural articulada sobre la llengua, si bé no exclou la possibilitat per al legislador d’un reconeixement, encara que sigui tímid, de les llengües regionals».