El vocabulari administratiu i els diccionaris

Resum

Els textos administratius són productes comunicatius diferenciats, peculiars.  Entre els elements lingüístics que provoquen el distanciament del text de la llengua general destaca el component lèxic, el vocabulari propi comunament emprat.  Hom sap que el lèxic administratiu està constituït per un conjunt no molt ampli de termes i expressions, que s'utilitzen amb freqüència insistent, que s'integrarien en dues àrees semàntiques (Calvo Ramos): la regulació i gestió institucional i la comunicació administrativa.  Dins d'aquest conjunt lèxic abunden les construccions pluriverbals; pot tractar-se de combinacions lèxiques fixes: locucions, expressions fixes, unitats fraseològiques oracionals.

És precisament en el component lèxic on apareix una de les divergències més clares del llenguatge administratiu respecte d'altres usos especialitzats del llenguatge.  A diferència dels termes tècnics, les unitats lèxiques dels textos administratius no s'ajusten sempre a la pauta de la univocitat; en efecte, admeten la polisèmia, la sinonímia, i fins i tot per la seva opacitat semàntica poden tenir valors connotatius, és a dir, usos semàntics similars als de la llengua estàndard.  Per altra banda, és un vocabulari conservador, amb tendència a l'estabilitat.

Aquest lèxic està, generalment, recollit als diccionaris generals de l'espanyol amb extensió adequada.  Els termes que no solen aparèixer -sobretot al Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española (DRAE)- són els nombrosos mots creats per afixació.  El DRAE és també més parc que altres diccionaris actuals en la inclusió d'elements pluriverbals.  Quant al caràcter especialitzat del vocabulari, en general se li reconeix, tot i que la majoria dels diccionaris no li assignin l'abreviatura diatècnica o de materia: o no en figura cap, o bé la general del dret.  És de nou el DRAE el menys disposat a assignar a aquest vocabulari entitat pròpia en el seu tractament lexicogràfic; o bé l'engloba dins la classificació genèrica Der. (dret) o bé no porten cap tipus d'indicació, com a formes de la llengua comú.  En canvi, el diccionari de María Moliner sembla més complet i marca el domini temàtic corresponent.  En alguns casos, és el diccionari Vox el que admet les entrades més properes a l'ús actual dels parlants.  Però no se salva, com tampoc el DRAE, de les definicions tautològiques, mentre que el Moliner no incorre en cercles viciosos.  Finalment, el diccionari inclòs en el Manual de estilo del Ministeri per a les Administracions Públiques estableix categories terminològiques poc delimitades, amb una taxonomia dispersa.