El xoc de les llengües: l'experiència canadenca

Resum

L'existència de diverses llengües dins un mateix estat crea sovint relacions de domini semblants als antagonismes de classe. Per tal d'evitar conflictes en aquest sentit, els drets lingüístics regulen i atorguen protecció legal a l'ús d'una o més llengües, i prenen forma per mitjà de les polítiques lingüístiques. El reconeixement oficial de dues llengües reflecteix un compromís entre dos grups lingüístics, i mitjançant aquest reconeixement es protegeix jurídicament la llengua per garantir-ne la permanència, l'ús i la promoció en el conjunt d'activitats de l'Estat. Al Canadà, entorn d'una quarta part de la població té el francès com a llengua materna i d'ús. La població francòfona es concentra a la província del Quebec —on hi ha també una important minoria anglòfona—, tot i que hi ha més d'un milió de francòfons repartits a les altres nou províncies. El bilingüisme personal no és gaire comú. La Llei constitucional de 1867 no estableix la cooficialitat de l'anglès i el francès al Canadà, però preveu el bilingüisme en l'àmbit polític i jurídic. No és fins al 1982 que les dues llengües són reconegudes com a oficials, tot i que això només és cert en l'àmbit federal i no provincial. Com que es tracta d'una qüestió delicada, el poder polític no s'hi ha pronunciat de manera gaire directa. Els tribunals, en canvi, han intentat omplir aquest buit i exerceixen una funció cabdal a l'hora de definir i donar contingut als drets lingüístics, com també a l'hora de sancionar-ne les eventuals violacions. Malgrat haver adoptat una actitud força liberal sobre això,  l'intervencionisme dels tribunals canadencs presenta també límits importants, ja que en molts casos els drets lingüístics exigeixen una intervenció política positiva.