Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019

Resum

En la seva primera part, l’article fa un balanç de l’evolució del dret lingüístic de la Unió Europea des dels seus inicis fins a l’actualitat, tant des del vessant institucional com de la seva normativa sectorial. D’aquesta anàlisi se’n desprèn l’estabilitat dels seus principis i normes fonamentals. A més, l’article destaca la capacitat d’adaptació del sistema lingüístic de la Unió a l’ampliació successiva del nombre de les seves llengües oficials, amb un plantejament respectuós de la igualtat jurídica formal de les llengües alhora que pragmàtic. Com a principal anomalia de la seva evolució, l’article remarca la marginació de les llengües que, tot i ser oficials en un estat membre, no tenen, al mateix temps, la consideració de llengües oficials de la UE. Aquesta conclusió continua destacant-se com a rellevant en la segona part de l’article, dedicada a les relacions del dret lingüístic de la Unió amb la llengua catalana. En aquest sentit, a més de descriure la posició jurídica d’aquesta llengua en el sistema lingüístic de la Unió, l’article planteja la possibilitat que es pugui qüestionar la legalitat de les normes sectorials de la Unió Europea que, en no tenir en compte la condició d’oficialitat de la llengua catalana –o, per extensió, de les llengües europees que disposen d’un estatus d’oficialitat semblant en un dels seus estats membres– poden arribar a tenir com a conseqüència restringir el seu àmbit d’oficialitat interna.