El control d'estatutarietat de les lleis regionals i els òrgans de garantia: vers un pseudomodel de justícia constitucional?

Resum

Aquesta aportació estudia la introducció dels òrgans de garantia estatutària en els estatuts regionals, aprovats a partir de la llei constitucional 1/1999, amb l'objectiu d'aconseguir una nova forma de tutela de la legalitat estatutària directament efectiva en l'àmbit de l'ordenament regional. La fragilitat de les funcions atribuïdes als òrgans de garantia, potencialment destinades a incidir, de forma més o menys significativa, en les prerrogatives dels òrgans representatius i del mateix cos electoral regional, comporta la necessitat de dotar aquests mateixos òrgans d'una posició real d'independència i autonomia davant de les seus del circuit polític regional. Per aquest motiu, l'atenció se centra especialment en les solucions concretes dels estatuts segons els perfils estructurals dels òrgans examinats. La competència per a valorar la compatibilitat estatutària de les fonts regionals, en especial de la llei, es presenta com la funció principal dels òrgans de garantia i s'estudia de manera especial en aquest assaig, també a la llum de les orientacions donades pel jutge constitucional, en virtut de les quals es reflexiona, ja a la part final del treball, sobre la utilitat de les anomenades disposicions programàtiques dels estatuts coma paràmetre de control de la conformitat estatutària de les lleis regionals. Mentre els tribunals de garantia no entrin en funcionament a totes les regions,no és fàcil fer previsions sobre l'eficàcia concreta que aquests podran tenir: una eficàcia que dependrà, sobretot, del grau real d'independència i autoritat que siguin capaços de representar, així com també de la predisposició de les classes polítiques regionals per prendre's seriosament la funció de garantia estatutària.