Els consells reguladors de les denominacions d'origen vitivinícoles catalanes com a corporacions de dret públic

Resum

Per tal de conèixer-ne la naturalesa i el règim jurídic, en aquest article es pretén analitzar breument la regulació que la legislació catalana fa dels consells reguladors de les denominacions d’origen vitivinícoles, una figura jurídica l’origen de la qual es remunta als anys trenta del passat segle XX però que, en els darrers anys, en el marc de la reforma de la legislació vitivinícola catalana i espanyola, ha estat modificada substancialment.

La seva importància rau en el fet que aquest organisme és el protagonista principal de la legislació catalana que regula els vins de qualitat produïts en regions determinades (VQPRD) de la normativa comunitària, els que nosaltres coneixem tradicionalment amb el nom de vins amb denominació d’origen. Ho és en tant que l’Administració li confia la iniciativa de la regulació que ha de garantir l’origen i la qualitat dels vins i bona part de les funcions de control, inspecció i sanció que normalment exerceix en altres sectors l’Administració.

Aquesta no és una especialitat del dret català ni del dret espanyol, atès que hi ha figures similars a d’altres països vitivinícoles europeus. El tret distintiu català és l’opció per definir-les com a corporacions de dret públic, és a dir, una entitat privada a la qual es confien funcions públiques determinades. En el cas que ens ocupa, les més importants són: disciplinar la producció i la transformació dels productes emparats per la denominació d’origen; controlar la producció, la procedència, l’elaboració i la comercialització dels productes, i exercir la potestat sancionadora en els termes establerts per la llei.

No cal dir que l’exercici d’aquestes funcions pot tenir conseqüències que afectin la propietat, la llibertat d’empresa, el desenvolupament econòmic i el medi. Això obliga tant el legislador com l’Administració a ser curosos en la definició de les pautes en què s’ha de moure aquest apoderament en favor dels consells reguladors. La legislació catalana ho prova, però el cert és que el seu desplegament reglamentari, que hauria de culminar adequadament aquesta tasca, ens ofereix diverses llacunes i contradiccions que es posen de manifest en aquest article.