Les tècniques sobre la vida o biotecnologies modernes són una de les principals fites científiques de les últimes dècades. El dret els fa atenció, especialment en aquells aspectes relacionats amb l’ésser humà, ja que aquest tipus de tècniques consisteix en la manipulació i l’ús de les propietats de la matèria vivent. L’enginyeria genètica faria possible allò que en la natura resultaria inviable. Per això, en aquest treball es fa un tractament preliminar sobre el que signifiquen les tècniques genètiques modernes en el sentit més ampli i s’exposa la problemàtica social i jurídica que estan plantejant. Es tracta l’avaluació dels riscos i també l’abast dels OMG en els vegetals i els animals destinats al consum humà. 

El concepte de biodiversitat és tractat a partir dels de biodiversitat i biotecnologia, la qual cosa obliga també a considerar-los prèviament. En l’elaboració d’aquests conceptes, cal tenir present que ens situem davant un canvi de paradigma en la relació que l’ésser humà havia mantingut des de la Il·lustració amb la natura, d’una banda, i amb la ciència, de l’altra. En el primer cas, podem observar un abandonament de l’antropocentrisme i una tendència a la subjectivació de la natura. Es considera que les qüestions que plantegen les biotecnologies modernes no es poden tractar exclusivament des dels paràmetres de la ciència, sinó que s’exigeix la concurrència d’altres magisteris lligats íntimament a l’evolució de l’home. La posició de la ciència davant els riscos de la tècnica, i, en concret, de la biotecnologia, també mereix atenció, ja que la incertesa científica trenca amb el discurs cartesià que havia anat imperant. Aquest escenari condiciona així mateix el model d’Estat de dret, atès que l’aparença de seguretat científica havia anat formant part del procés de fabricació d’una veritat jurídica objectiva. Això ja no és així, i el millor exemple el constitueix la reiteració amb què actualment s’invoca l’anomenat principi de precaució que s’arriba a reflectir en els textos constitucionals d’alguns estats.

L’última part del treball tracta les normes tècniques i la relació que mantenen amb la bioseguretat. Es fa una aproximació a la normalització com a expressió de l’anomenada autoregulació regulada i s’analitza la relació de les normes tècniques amb el dret partint de la premissa que no constitueixen font del dret. Malgrat la importància i l’extensió de la normalització, en el cas de les biotecnologies la seva intervenció de moment es veu limitada, en gran manera per l’absència de certesa científica sobre els seus potencials efectes. Per això, les normes relatives als OMG són poc nombroses i contenen preferentment aspectes procedimentals. Destaca també el fet que la normalització sobre OMG l’estan duent a terme institucions internacionals en les quals els estats són els actors principals i no, per tant, les organitzacions de normalització. Concretament, la regulació dels productes biotecnològics i la fixació de mesures de bioseguretat descansa en un esquema triangular integrat pel conegut Protocol de Cartagena, organitzacions vinculades a les Nacions Unides (FAO i OMS) i l’Organització Mundial del Comerç.