Conceptes bàsics de la doble oficialitat

Resum

La redacció ambigua de l'article tercer de la Constitució espanyola que regula el pluralisme lingüístic ha estat analitzada en dues ocasions pel Tribunal Constitucional. La segona sentència (1986) interpreta el terme «Estat», a «el castellà és la llengua oficial de l'Estat», com el conjunt de poders públics espanyols, amb la inclusió dels autonòmics i els locals. Es magnifica el castellà com a oficial a tot l'Estat i se situa l'oficialitat de les llengües territorials a un nivell qualitatiu inferior. L'autor del treball critica aquesta sentència perquè en incidir en el deure de conèixer la llengua oficial només es refereix al castellà, ja que ni la Constitució ni els Estatuts autonòmics no estableixen el deure de conèixer les llengües territorials, tot i ser oficials. Aquesta interpretació comporta un estrany dret d'al·legar-ne el desconeixement. La sentència, segons l'autor, és contradictòria pel que fa al concepte d'oficialitat, per aquest dret pretès d'al·legar ignorància de les llengües territorials; és errònia pel fet d'identificar l'omissió constitucional amb la negació del deure de conèixer aquestes llengües; i viola el precepte de respectar-les i protegir-les. El dret d'emprar el castellà i l'esment de l'oficialitat de les llengües territorials són altres punts de l'article tercer que també s'examinen. Després es fa una referència global al sentit d'aquest article, tenint en compte aspectes que introdueixen els Estatuts. Aquest minuciós treball pretén mostrar les dificultats que experimenta el Tribunal Constitucional a l'hora d'assumir totes les conseqüències de la doble oficialitat