La qüestió lingüística en els primers passos del procés de reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (1999-2003)

Resum

El procés de reforma de l'Estatut d'autonomia ha ocupat bona part del debat polític de Catalunya en els darrers anys. En aquest article se n'exposen els primers passos, aquells que es donen en el període que va des de l'aprovació de la Llei de política lingüística el 30 de desembre de 1997 fins a les eleccions legislatives catalanes de novembre del 2003, i es fa especial esment a allò referit a la qüestió lingüística. L'objectiu de l'article és descriure i analitzar quines són les propostes partidistes que hi ha respecte al règim lingüístic que es vol que reculli el nou Estatut. L'exposició d'aquest procés està organitzada en tres grans apartats. En el primer, es fa un comentari dels antecedents immediats, des de la Llei de política lingüística de 1998 a les conseqüències dels resultats de les eleccions legislatives espanyoles del 2000. En el segon, s'entra directament en matèria i s'analitza el nucli de l'inici del procés de reforma de l'Estatut. En aquest apartat es detalla la creació, el funcionament i els resultats de la Comissió d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern; els treballs de la Comissió d'Estudi sobre la qüestió lingüística i, finalment, la constitució de la ponència per a la reforma de l'Estatut. Finalment, la tercera part i darrera està dedicada a unes breus conclusions finals, en les quals es ressalta que el procés de reforma de l'Estatut d'autonomia s'inicia per raó de les necessitats tàctiques de les diferents forces polítiques, en especial ERC que volia posar en dificultats CiU i el PSC, que volia guanyar-se la confiança d'ERC per a bastir una alternativa a CiU. Els partits catalans inicien el procés creant una Comissió d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern el novembre del 2000, que, com el seu nom indica, té un clar caràcter exploratori i analític. En aquests moments, ja queda clar que una reforma de l'Estatut no tindrà gaires conseqüències en l'ampliació de l'autogovern de Catalunya si no es toca també la Constitució (que no serà el cas) i que en cap moment s'intenta argumentar que cal una reforma de l'estatut per la qüestió lingüística. Així, ja des del començament, és evident que per protegir més i millor la viabilitat del català a Catalunya o per garantir els drets dels catalanoparlants, no cal una reforma de l'Estatut. Amb tot, el debat s'aborda i les diferències en aquesta matèria històricament manifestades pels partits polítics es tornen a evidenciar. Els partits tanquen el debat en aquesta primera fase centrant l'acord en allò que caldria fer en l'àmbit de l'Administració central de l'Estat i en la de justícia, però palesen una considerable distància quant als continguts precisos del que pot ser el nou Estatut. El punt de fricció serà el «deure de conèixer el català», el paper del castellà a Catalunya i l'abast i la concreció que ha de tenir l'article (o els articles) sobre la llengua a l'Estatut.