La situació lingüística a partir de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears

Resum

Els avanços en la recuperació de la llengua catalana a les Illes Balears en els primers vint anys de vigència de l’Estatut d’autonomia, aprovat el 1983, han estat històrics. En el treball s’analitzen els canvis positius en aquest període en la regulació jurídica de l’ús social de les llengües, en la consciència social, en la competència lingüística i en l’ús social i oficial de la llengua. Però també les limitacions del mateix marc legal, les socials i polítiques que no han permès d’assolir encara la plena normalitat lingüística prevista per aquest marc legal i institucional. En el moment que una important immigració s’afegeix a la d’etapes anteriors i aquesta i la mundialització caracteritzen un nou marc de relacions socials, el català no és encara una llengua universalment coneguda entre la població, ni s’ha convertit en la llengua comuna d’ús habitual en tots els àmbits públics. Es proposen, doncs, les grans línies d’actuació amb vista a l’etapa històrica que ha començat i que constitueixen els reptes que es presenten actualment a les Balears per a la llengua catalana, els quals depenen de la consecució d’un marc global de sostenibilitat lingüística que faciliti el reconeixement igualitari del català en l’àmbit estatal, europeu i internacional, i de la cohesió de conjunt de l’espai lingüístic català. La transmissió de la llengua als ciutadans d’incorporació recent, la presència normal del català en la cultura de masses i en el món del treball haurien de ser els objectius primordials d’una política lingüística capaç de generar confiança en el futur i de mobilitzar la societat.