La gènesi de la Llei catalana de política lingüística (LPL) de 7 de gener de 1998: model per a la legislació lingüística a la Comunitat Europea

Resum

La Llei de política lingüística del 1998 (LPL) s'aprova amb la voluntat d'ampliar les mesures de protecció i difusió del català ja contemplades en part a la Llei de normalització lingüística del 1983. Aquesta primera Llei restableix l'ús públic del català; la LPL, en canvi, té l'objectiu de potenciar la llengua en sectors poc sensibles a l'ús del català, com ara el comerç, la justícia, la publicitat i l’etiquetatge.

La LPL no es pot entendre sense tenir present el debat social, institucional i legislatiu entorn de la llengua. El consens unànim del 1983, fruit d'una llei que recomana i no sanciona, no s'assoleix en la nova Llei perquè el seu caràcter inicialment coactiu -preveu quotes i sancions- no és acceptat pel Partit Popular; i ERC, per altra banda, reclama més protagonisme per al català.

El debat entorn de la llengua està condicionat per molts factors: el perill de legislar en sentit contrari a la Constitució o al Dret Europeu, la col·laboració de CiU en governs espanyols, el pes internacional indiscutible del castellà, l'hostilitat del Govern valencià respecte al català. Aquests elements i la necessitat d'assolir un ampli consens han fet que la Llei final del 1998 hagi perdut el seu caràcter sancionador, el qual, tanmateix, es podria recuperar en lleis futures.

Un bon exemple d'actuació prudent per part del Govern català és l'etiquetatge en català que, malgrat comptar amb cobertura legal europea perquè el català és la llengua del consumidor a Catalunya, s'ha vist frenat per evitar conflictes amb el Govern espanyol, amb el mercat espanyol i per no ferir les sensibilitats de molts catalans castellanoparlants.