La comunitat lingüística nòrdica en matèria jurídica

Resum

Cadascun dels cinc països nòrdics té la seva llengua principal, l'ús de la qual en la majoria de casos correspon a les fronteres de l'Estat. Tres d'aquestes llengües -danès, noruec i suec- són en gran part interintel·ligibles, i, per raons històriques, el suec es parla en una part de Finlàndia i s'hi ensenya en una gran part, i el danès s'ensenya a Islàndia. D'altra banda, les cultures jurídiques dels països nòrdics són molt similars gràcies a valors socials compartits, a una antiga interacció entre els països i a una cooperació legislativa internòrdica al segle XX. Gràcies a aquestes dues raons -parentiu lingüístic i herència jurídica comuna-, hi ha molta comunicació jurídica transfronterera entre els països nòrdics, i el danès, el noruec i el suec s'usen en aquesta comunicació. Es pot parlar d'una comunitat lingüística nòrdica en matèria jurídica. Però en aquesta comunicació jurídica transfronterera també hi ha problemes. En primer lloc, Noruega complica la comunicació pel fet que hi ha dues estandarditzacions de la llengua principal del país. En segon lloc, hi ha diferències entre el suec jurídic de Suècia i el suec jurídic de Finlàndia, cosa que pot provocar malentesos, si bé és rar. En tercer lloc -i això és a vegades un problema greu-, alguns termes tècnics jurídics són totalment diferents en els llenguatges jurídics nòrdics occidentals (danès i noruec), d'una banda, i en els llenguatges jurídics nòrdics orientals (suec de Suècia i suec de Finlàndia), de l'altra. Finalment, la dificultat més gran ve donada pel fet que el coneixement del suec va declinant a Finlàndia. Aquest article tracta de l'ús de les llengües escandinaves, principals de cada país, en la comunicació jurídica transfronterera als països nòrdics i dels problemes que comporta aquest ús, així com del futur de la comunitat lingüística nòrdica en matèria jurídica.