Problemes de compatibilitat de l'article 34 de la Llei de política lingüística (LPL) amb el dret europeu en el debat a l'entorn de la mateixa Llei

Resum

L’article 34 de la Llei de Política Lingüística regula l’etiquetatge de productes que es pretenen vendre a Catalunya.

Per respondre a la pregunta de si el vigent article 34 s’ajusta al dret europeu, calia determinar —prèviament a l’aprovació de l’LPL— la posició del català com a llengua oficial a Europa.

Al costat dels arguments “clàssics” adduïts fins ara en contra de l’etiquetatge en català (costos, logística, pèrdues de beneficis) s’hi afegiren objeccions d’índole jurídica, com ara la discriminació de ciutadans del mateix Estat, la definició imprecisa del concepte de consumidor (consumidor final o intermedi), així com la compatibilitat amb normes de rang superior.

D’altra banda, es va constatar una clara disposició de nombrosos sectors econòmics a fer un nou esforç a favor del consumidor català, de manera que productors i comerciants van voler contribuir a la normalització lingüística del català en un camp fins aleshores més aviat desatès.

El català serveix per dirigir-se al consumidor, no només perquè és llengua oficial, sinó perquè, essent “llengua pròpia”, dota la comunicació d'una proximitat íntima amb el consumidor. Així es reflecteix també, últimament, a l’article 34 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 (Llei 6/2006, de 19 de juliol de 2006). Per tant, doncs, el català estableix un vincle més fort, una espècie de pont per arribar al consumidor. En la protecció del consumidor, el que ha de prevaldre és el “discurs personal”, única garantia de la protecció eficaç del consumidor. Consegüentment el català s’adiu a la definició de “llengua oficial de la Comunitat Europea”, per la qual cosa és exigible que se li concedeixi el principi de presència màxima en el seu entorn i no pas el de presència mínima.