La clàusula «rebus sic stantibus» en la jurisprudència actual

Maria do Carmo Henríquez, Fernando Alañón Olmedo, David Ordóñez Solís, Josefa Otero Seivane, Pedro F. Rabanal Carbajo

Resum


A partir de l'atàvic ideal encaminat a aconseguir que el llenguatge jurídic sigui clar, precís i concís, però sense prescindir «del pes de la dogmàtica i de la tradició en l'elaboració de la cultura jurídica», en aquest article s'examina la clàusula rebus sic stantibus, inserida en una oració complexa, reconstruïda a partir de les formulacions documentades en les resolucions del Tribunal Suprem. S’hi revela el seu fosc origen romà i medieval i la seva possible elaboració per part d’algun jurista o escola dels segles XVI-XVII. S’hi descriuen els seus constituents funcionals, les seves possibles interpretacions i el context jurídic del seu ús en el dret internacional i en el dret supranacional europeu. S'hi estudia l'evolució de la doctrina jurisprudencial en l'aplicació de la clàusula des de l'any 1940 fins a l'actualitat i, específicament, en el període 2013-2015, a la Sala Primera Civil, la Sala Tercera Contenciosa Administrativa i la Sala Quarta Social.



Paraules clau


Llenguatge judicial; màxima llatina; interpretació jurídica; jurisprudència; rebus sic stantibus; contracte.



DOI: http://dx.doi.org/10.2436/rld.i66.2016.2792



Reconeixement - NoComercial - SenseObraDerivada (by-nc-nd): No es permet un ús comercial de l'obra original ni la generació d'obres derivades.


Indexació