Urbanisme sostenible i classificació del sòl: legislació estatal i autonòmica

Resum

L’afirmació del principi de desenvolupament sostenible territorial i urbà en la nova legislació estatal de sòl implica un canvi substancial de perspectiva davant l’anterior Llei 6/1998, que va establir una presumpció favorable al caràcter urbanitzable del sòl. Tenint en compte que el principi esmentat és implícit a l’article 45 de la Constitució, per exigències d’aquest precepte la classificació del sòl com a no urbanitzable pot ser reglada, no discrecional, i així ho han establert algunes lleis autonòmiques. El mateix pot passar amb la protecció del paisatge, que és una altra exigència del principi del desenvolupament sostenible. Però seria exagerat dir que la recepció d’aquest principi en la nova legislació estatal de sòl comporta un canvi de paradigma (de l’urbanisme desarrollista a l’urbanisme sostenible), perquè ja l’havien acollit la major part de les lleis autonòmiques. Tanmateix, com que ara s’ha establert vinculat a la competència estatal ha deixat de ser opcional per als legisladors autonòmics i els planificadors territorials i urbanístics. Òbviament, el marge de maniobra que aquests tenen és ampli, ja que no hi ha un «model» de desenvolupament sostenible, sinó que les exigències d’aquest principi varien a cada territori. El principi esmentat es reflecteix, entre altres aspectes, en la regulació de les situacions bàsiques de sòl, que condiciona la classificació del sòl de la legislació autonòmica.