El referèndum. Qüestions teòriques i de l'experiència italiana

Resum

Aquest assaig és fruit de la convicció que la tesi sostinguda habitualment, segons la qual el referèndum seria un instrument de democràcia directa, és errònia. El constitucionalisme clàssic sabia prou bé que no és així, però fa temps (potser també a causa d’una estesa actitud antiparlamentària, que ha portat a veure en el referèndum un mitjà de verificació de la veritable voluntat popular, que cal contraposar a la manifestada a les assemblees representatives) que la lliçó del passat s’ha oblidat.La qualificació de democràcia directa, en efecte, només s’adiu a la forma de govern en la qual les decisions públiques són assumides pel poble reunit a la “plaça” Atès que la decisió assumida per via de referèndum és una cosa ben diferent de l’assumida a través d’una assemblea popular, no es pot parlar del referèndum com d’una institució de democràcia directa. Ans al contrari, aquest és una institució de democràcia participativa, pròpia (bé que no necessàriament) del règim representatiu.No obstant això, el referèndum no s’empelta clarament en les formes de govern regides pel principi representatiu. És comprensible, doncs, que sovint moltes forces polítiques presents en el Parlament oposin resistència a introduir-lo.Des d’aquest punt de vista, pot ser força instructiva la consideració de l’experiència italiana després de la Segona Guerra Mundial.El referèndum, encara que previst per la Constitució de 1948, va quedar durant temps sense realitzar-se i només la voluntat del partit que tenia llavors la majoria relativa (la Democràcia Cristiana) va fer pressió per aprovar la llei reguladora de les operacions referendàries, amb l’objectiu de sotmetre a votació popular, el 1974, la llei de divorci.A més, successivament, el referèndum ha estat sovint una arma utilitzada pels partits en la seva competició i això permet entendre que la relació entre les institucions de participació popular i el circuit de partits i representació és més estret que hom no s’imagina.L’experiència italiana mostra, en definitiva, que no és prudent fer-se excessives il·lusions sobre el rendiment democràtic del referèndum. Tanmateix, la seva presència en el projecte institucional sembla prou oportuna, sobretot perquè és precisament amb el referèndum (proposat des de baix) que es pot incidir en l’agenda política i que es poden multiplicar, en sentit pluralista, els canals de presa de decisions.