Partint de l’evolució històrica del sistema de partits polítics a Itàlia, la contribució té per objecte analitzar les raons que han portat a la consolidació en l’ordenament italià de les eleccions primàries com una nova forma de participació en la vida política. A Itàlia s’ha recorregut a les primàries per primera vegada per seleccionar les candidatures als càrrecs electius d’alcalde, president de província i president de regió. Tret del cas de la Llei de la regió de la Toscana sobre les primàries, aquestes sempre han estat organitzades pels partits polítics i coalicions de partits (és a dir, segons regles fruit de l’autonomia d’aquests subjectes). L’experiència concreta ha revelat, però, un munt de problemes constitucionals: en primer lloc, el tipus d’eleccions respecte a les quals es poden organitzar les primàries; a continuació, la possible previsió de primàries obligatòries i l’alternativa entre primàries organitzades i regulades per la Llei o, en qualsevol cas, pels poders públics, i, de l’altra banda, les que són fruit de l’autonomia associativa de partits i coalicions; finalment, algunes qüestions especialment delicades relatives al com: en particular, la protecció de la intimitat dels participants a les primàries i del secret del sufragi expressat per ells; l’obertura de les primàries a subjectes diferents dels inscrits al partit i les condicions de la seva admissió, i el pagament d’una contribució econòmica i la subscripció de documents polítics, sempre entesos com una condició per a l’accés. Si més no en el cas italià, totes aquestes qüestions estan vinculades al problema d’una estructura de partits molt feble, que aconsegueix amb moltes dificultats fer d’intermediària entre electorat i institucions: les primàries, per tant, tenen el risc de convertir-se en l’única resposta elaborada, en l’àmbit polític, a aquesta crisi sense que, al mateix temps, es desenvolupi una reflexió sobre la funció dels partits de conformitat amb l’article 49 Const. i sobre les repercussions que el mètode de les primàries té sobre l’estructura-partit (com ho demostra el cas americà). La contribució, per tant, intenta confeccionar un mapa de les qüestions obertes, tant en el pla estrictament jurídic com en el politològic, per endegar una reflexió científica que, atesa la distància històrica del sistema polític italià respecte a aquells que coneixen bé el sistema de primàries, es troba amb prou feines a l’inici.