La nova política regional comunitària

Resum

La Comissió Europea ha aprovat de manera definitiva al 2007 l’estratègia interna de cohesió i el mapa d’ajudes regionals d’Espanya, de França i de Portugal, de conformitat amb les perspectives per a la nova programació financera del període 2007-2013. D’aquesta manera, l’autoritat comunitària obliga a vincular els dos aspectes sovint disjunts però inseparables de la política regional pública que són, d'una banda, la intervenció activa en el marc de la política de cohesió, i, de l’altra, la intervenció passiva que representa el control de les ajudes. 

D’aleshores ençà, és possible constatar la modernització de la política de solidaritat i també la de les subvencions públiques. La primera es caracteritza per un millor enfocament de la programació i una millora innegable de la coordinació. La segona accentua la interpretació tradicionalment estricta de les condicions de concessió de les ajudes amb finalitat regional. Així, la reforma de la política comunitària es tradueix en una severitat més gran pel que fa als antics estats membres, tenint en compte, si més no, certes aspiracions infraestatals en cada etapa del procés d’aplicació.

En aquest sentit, el valor afegit de la refosa de la política regional, tal com ha estat inspirada per les darreres ampliacions, només pot ser definitivament calculat en funció d’un qüestionament dels objectius constitucionals i administratius vinculats a l’ordenació d’un eventual territori europeu, tal com convida a fer-ho el projecte de tractat que modifica el Tractat sobre la Unió Europea i el tractat que institueix la Unió Europea tal com va ser aprovat el 19 d’octubre de 2007. En conseqüència, la feblesa del concepte europeu de regió no sembla pas que hagi millorat amb la revisió, atès que els equilibris interestatals continuen prevalent sobre qualsevol definició funcional. Això no obstant, hem de matisar aquesta observació en allò referent a una categoria de col·lectivitat local, les regions ultraperifèriques (RUP) comunes als tres estats esmentats. Enfront de llurs traves particulars, en efecte el dret comunitari privilegia un tractament a part, encarnat per un règim derogatori únic, que potser prefigura l’esbós d’una veritable política territorial. Pel que fa a la resta, també és cert que les preocupacions financeres, que semblen provenir d’una espècie de tectònica de plaques, porten sempre a concrecions jurídiques més definides.