Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes

Resum

En aquest article es duu a terme una anàlisi estructural del dret a un procés sense dilacions indegudes, des d’una perspectiva espanyola constitucional i doctrinal. La idea central que es manté en el treball és que la complexitat jurídica del dret no pot justificar una configuració material que en produeixi un buidat de contingut.

Certament, qualificar el dret com un concepte jurídic indeterminat o obert genera incertesa i vaguetat a nivell teòric i pràctic, quan se’n desenvolupa un supòsit concret. En aquest sentit, obtenir el contingut específic d’una dilació indeguda mitjançant l’aplicació d’uns criteris (que presumiblement són objectius però, a la vegada, són amplament ambigus), comporta que puguin ser interpretats discrecionalment i aplicats de forma aleatòria per part de qui hagi d’exercir aquestes facultats, la qual cosa no afavoreix la tasca de donar certesa conceptual del que s’ha d’entendre per dilació indeguda.

Igualment, cal considerar la rigidesa amb què s’interpreten els requisits processals d’accés a l’empara davant el Tribunal Constitucional, el qual s’ha autolimitat competent per només declarar la vulneració, la qual cosa posa en dubte el grau d’utilitat i d’eficàcia del pronunciament constitucional.

Ningú no pot dubtar, doncs, que la concurrència de dilacions indegudes en un procés judicial no només ha de ser objecte de denúncia per part del justiciable perjudicat sinó que, amb justa correspondència reparadora, hi ha d’haver un nucli realment objectiu que aclareixi materialment el dret i, així mateix, ha d’existir una restitució efectiva de la vulneració que segueixi un camí processal legalment coherent i el menys perjudicial possible, per a qui ja ha estat víctima d’una vulneració fonamental. En aquest sentit, es posa de manifest que l’iter per aconseguir aquest objectiu reparador pot resultar, en la majoria dels casos, indubtablement agreujant per a qui vulgui aconseguir-lo en un temps raonable.