Aquest treball té l’objectiu d’exposar el règim jurídic del Patrimoni cultural de les confessions religioses actualment en vigor a partir de dos pols o referències; d’una banda, el pol o referència de la protecció dels béns culturals entesa com a tasca de l’Estat fonamentalment encaminada a preservar i estimular el valor de cultura del Patrimoni cultural; i de l’altra, el pol o referència de la llibertat religiosa entesa com a dret de les confessions religioses encaminades a preservar i estimular el valor de culte o valor cultural del Patrimoni cultural de contingut religiós. 

La consideració especial dels béns culturals religiosos i el compromís que l’Estat adquireix en virtut de l’article 16.3 de la Constitució d’establir relacions de cooperació amb les confessions, esglésies i comunitats condueix a la col·laboració dels poders públics  amb l’Església catòlica i les altres confessions en l’activitat relativa a aquests béns perquè són mitjà de manifestació de la llibertat religiosa. Expressió d’aquesta exigència són un conjunt de disposicions de caràcter bilateral que han anat constituint una disciplina sistemàtica dels béns culturals d’interès religiós. En aquest punt dedicarem una atenció especial als Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de 1979 i el seu desenvolupament en la Comissió mixta, així com també als Acords entre Comunitats Autònomes i altres administracions territorials i l’Església catòlica per passar revista, a continuació, al dret acordat amb confessions no catòliques. Després exposem quina ha estat la incidència de la Llei 16/1985, de 25 de juny del Patrimoni històric espanyol en el règim dels béns culturals de les confessions religioses, destacant en especial la delicada qüestió de les limitacions a la transmissió de béns en possessió d’institucions eclesiàstiques prevista a l’article 28.1 i amb un comentari sobre les controvèrsies entorn de la seva raó de ser i la seva justificació constitucional. Per la seva banda, totes les Comunitats Autònomes, amb l’excepció de Múrcia, disposen de la seva pròpia Llei de Patrimoni cultural en la qual els béns culturals religiosos queden sotmesos al règim general de protecció i tutela, però al mateix temps operen el principi de cooperació entre autoritats civils i religioses i la consideració de la funció de culte com a criteri determinant de la modulació en l’aplicació d’aquest règim. Per acabar, s’analitzen els problemes de vinculació a la norma estatal que planteja l’article 62 de la Llei de Patrimoni Cultural d’Aragó que preveu un règim especialment restrictiu per a la transmissió de béns en possessió d’institucions eclesiàstiques.