El model espanyol de relacions entre l’Estat i el fenomen religiós és un model complex conformat per un conjunt de factors que té com a objectiu superar el problema religiós. La Constitució de 1978 estableix un sistema nou que no té precedents en el dret constitucional espanyol. La irrupció dels drets i llibertats es combina amb el principi de laïcitat, que s’infereix d’una declaració de no estatalitat de cap confessió, i amb un mandat als poders públics de cooperar amb les confessions religioses. Aquest conjunt d’elements, aparentment contradictoris, s’han d’interpretar d’acord amb el seu context històric i social i segons la seva significació constitucional.

 La llibertat religiosa és el primer element del sistema. La laïcitat, per altra banda, és un element que el Tribunal Constitucional concreta en l’exigència de neutralitat als poders públics i en la separació entre l’Estat i les confessions religioses. A més, la jurisprudència constitucional incorpora un criteri dinàmic al principi de laïcitat evolucionat, com és el de la laïcitat positiva. El joc combinat dels diferents components del model permet definir-lo com un sistema de laïcitat, més cooperació, amb uns paràmetres constitucionals, als quals s’ha de subjectar, que són la llibertat religiosa, la igualtat, la separació, la neutralitat i la cooperació.

            Aquest sistema es desenvolupa mitjançant la Llei orgànica de llibertat religiosa, que constitueix Dret especial per a la llibertat religiosa, de naturalesa diversa i, d’altra banda, amb un conjunt de diferents pactes amb les confessions religioses, els quals, tot i no excloure altres possibilitats de cooperació, signifiquen un element central per a la definició del model. Aquests pactes plantegen algunes dificultats relacionades amb l’aplicació del principi d’igualtat de tracte per a les confessions religioses, però els acords amb l’Església catòlica plantegen, a més, problemes d’adequació constitucional.

            Ara bé, tot el sistema i, sens dubte, la cooperació, com a element de la laïcitat, s’ha de contemplar de manera integrada  i subjecte als fonaments que li serveixen de base. Per això, seria necessari buidar el sistema de residus confessionals, si se’n detecten, i adaptar especialment el sistema de pactes a les exigències d’una cooperació plenament integrada en el sistema constitucional.