El present estudi sotmet el Sistema per a l'Autonomia i l’Atenció a la Dependència (SAAD) a una anàlisi crítica precisa, amb algunes referències comparatives, per tal de mostrar la tendència que tenen els dispositius institucionals i jurídics de les relacions intergovernamentals formals de tipus vertical-multilateral a convertir-se en instruments de l’expansió dels drets prestacionals de la persona i, alhora, també l'impacte en aquesta matèria de les variables en les finances públiques: sota aquests dos punts de vista, emergeixen amb força tensions respecte a les necessitats de l'autonomia territorial. L'anàlisi es divideix en quatre parts: a la primera, després d’un breu resum introductori de l'experiència espanyola –d’altra banda molt pobra– pel que fa a l'ús de les relacions entre executius en funció nomopoètica, s’introdueixen el context de fons del SAAD i les directrius seguides pel legislador el 2006, fent una distinció acurada entre el que és realment innovador (nomopoesi negociada) i el que és una base enrevessada i tradicional de spending power, amb un resum, des del punt de vista relacional, del règim jurídic dels tres nivells de protecció i de les peculiaritats del braç organitzatiu instituït ad hoc (segona part). L’anàlisi és sistemàtica en les dues parts següents i es dedica tant a l'estructura subvencional, amb extensions a l’imprescindible node competencial i a la capacitat financera del SAAD, com a les múltiples declinacions de la nomopoesi negociada. El darrer apartat dibuixa algunes implicacions des del punt de vista intergovernamental de les també molt recents evolucions financeres que han afectat el SAAD en l’escenari de la crisi economicofinancera.